L'Origen i l'edat mitjana

La història de Vila-seca és la història d'un lloc d'arribada

1208 Carta de Donació del Territori de Vila-seca al senyor Arnau d'Olzina
1208 Carta de Donació del Territori de Vila-seca al senyor Arnau d'Olzina

Arribada per camins d'aigua i de terra, ja que Vila-seca és de sempre una cruïlla de camins, un indret estratègic en un amable territori que besa la Mediterrània on les aigües prenen el nom de Mar Fondal, al costat del riu Kosé, avui Francolí.

L'origen

Villasicca, avui Vila-seca, vol dir, en àrab, vila del camí o a la vora del camí i la petja profunda d'aquesta denominació ens ha arribat fins avui. Un avui que ve precedit per signes prehistòrics i històrics mil·lenaris dels que poc coneixem. Els íbers i els celtes ja s'havien fet d'aquest lloc quan hi arribaren els grecs, que amb la seva sovintejada presència, fundaren factories com Cal·lípolis i Salauris.
 
Posteriorment, els romans, en el s. III a. C. arriben a la platja del Racó, prop del port natural de la Colònia Júlia Triomfal, Tarragona, i s'omple el terme de l'actual Vila-seca de les esplèndides villae romanes que eren els actuals masos que conformaren un territori agrícola pròsper i amb un bon comerç marítim. Així fou fins aproximadament sis-cents anys després, quan arriben els primers pobles germànics, hi ha revoltes i l'economia entra en un període de decadència. És en aquells moments que apareix el cristianisme i la vida de la pagesia continua amb dificultats sota l'etapa de domini dels militars gots.
 

L'Edat Mitjana

L'arribada al Camp de Tarragona dels àrabs en el s. VIII va convertir aquesta terra en zona fronterera entre els cristians, al nord, i els àrabs, al sud. Aquesta situació sensibilitzà als comtes del nord de Catalunya per emprendre la recuperació, domini i repoblació del territori del Camp. I així fou com consolidats els comtats cristians a la Catalunya Vella, calia superar la presència musulmana de Tortosa i Lleida per tal de poder repoblar el Camp de Tarragona. Finalment, el 1118 el bisbe de Barcelona, Oleguer, va ser nomenat arquebisbe de Tarragona i encomanà al cavaller normand Robert d'Aguiló que iniciés el repoblament del territori de Tarragona i les terres de l'entorn.
 
Les dificultats pròpies del projecte i la complexitat d'aquells temps fan que l'any 1151 al Camp de Tarragona hi hagi tres senyors: Robert d'Aguiló, l'arquebisbe i el comte de Barcelona. I és en aquest context quan es produeix la història del rescat del noble almirall Galceran de Pinós i el seu lloctinent Santcerní, ambdós membres de la flota que a les ordres del comte de Barcelona havien partit cap a Almeria per a lluitar contra els sarraïns l'any 1147, on foren fets presoners. Cinc anys després, el 1152 eren alliberats a la platja del Racó tal com ens recorda la bonica història i llegenda del Rescat de les Cent Donzelles immortalitzada en un monòlit de pedra que hi ha vora el camí del Racó, prop del Santuari de la Mare de Déu de la Pineda, conegut com el Piló del Rescat on hi ha escrits uns mots que comencen dient: "Caminant, detura't, ací en aquest lloc cap a l'any 1152..."
 
És doncs a partir d'aquesta època, cap al 1162, quan podem parlar ja d'una realitat que va més enllà d'assentaments temporals, masos i revoltes. Podem referir-nos a Vila-seca com una donació en feu a Ramon d'Olzina per part d'Alfons I el Cast, comte de Barcelona; Bernat Tort, arquebisbe de Tarragona i Guillem de Tarragona, successor de Robert d'Aguiló. Aquesta infeudació va haver de conviure amb l'altre part del territori de la que n'era feudatari directament l'arquebisbe de Tarragona. Així doncs, la primera Vila-seca és l'anomenada Vila-seca dels Olzina i la segona, Vila-seca del Comú, situació que es perllongà fins a l'any 1525 en què definitivament es fonen en una sola població amb el nom de Vila-seca dels Olzina.
 
Abans però d'avançar, hem de fer obligada referència al naixement l'any 1180, a Mas Calvó, del jove Bernat Calvó, batejat a la parròquia de Vila-seca. Aquest fill de propietaris rurals va cursar els primers estudis a Vila-seca i posteriorment va ordenar-se monjo cistercenc. Amb els anys arribà a ser abat de Santes Creus, bisbe de Vic, propulsor de la reforma eclesiàstica a Catalunya i conseller privat i amic íntim del rei Jaume I. L'església catòlica el va elevar a la condició de Sant Bernat Calvó segles després.
 
I extraordinàriament remarcable és el fet històric ocorregut el setembre de 1229, quan Jaume I salpa amb el seu estol de vaixells des del port natural que conforma la platja del Racó, a la Pineda, i el Cap de Salou cap a la conquesta de Mallorca. Precisament la importància d'aquest port, a l'època medieval, es detecta tant a efectes militars com comercials. Destaquen especialment les expedicions marítimes de Roger de Llúria, Jaume II, Alfons III i Pere II.